Els poemes d’Estellés s’han recitat, versionat i musicat en nombroses ocasions. Però no amb la veu de tro (Tomàs Llopis dixit) del polifacètic Salvador Bolufer, ni amb la pròdiga ornamentació musical del compositor Enric Murillo. El treball discogràfic s’hi presenta embolcallat en un llibre que reprodueix els 19 poemes d’Estellés distribuïts en 15 pistes. El disseny i la maquetació han anat a càrrec de Pau Àlvarez-Edicions 96; i l’assessorament poètic, de M. J. Escrivà. Un treball distingit que els responsables han volgut dedicar a l’extraordinari poeta de Burjassot, “amb admiració i convenciment”.

31/5/13

I FINS I TOT, UN ESTELLÉS QUE FA BURRERA



Aquest text és un dels tres introductoris del llibre-disc Estellés en solfa (MFactory Music, 2013).


Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és home d’escassa biografia, si tenim en compte la immensitat de la seua obra. Fill de forner, exercí l’aprenentatge de diversos oficis: forner, orfebre i mecanògraf, fins que una beca li va permetre estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid.

Una de les propostes primeres de portada de Pau Àlvarez
per al llibre-disc estellesià.

Paral·lelament, Estellés fa els primers passos en la seua formació poètica de la mà de la revista Garcilaso i de l’ús que féu la dictadura del gran poeta del Renaixement espanyol. D’aquesta influència havien de nàixer anys més tard les Èglogues estellesianes, d’un marcat caràcter realista que contradiu deliberadament el món idealitzat que pretenia transmetre el règim.


Retornat a València, l’any 1948, Estellés entra a treballar a Las Provincias on va arribar a ser redactor en cap fins que va ser acomiadat l’any 1978 en plena batalla de València, quan precisament acabava de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó al qual en van seguir molts altres com la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.


Edició en castellà del Primer llibre de les Èglogues, traduït per Antonio Moreno i publicat per Denes editorial dins la col·lecció "Calabria".



Aquests fets i la presència recurrent de la mort, ara i adés al ludida, a través del relat de la repressió feixista, de l’assassinat del seu oncle a la boca del forn i de la seua filla de bolquers, a més de moltes altres morts d’aparició anecdòtica i més o menys pròximes conformen una biografia que deixa el protagonisme a l’observació de la vida quotidiana feta per un personatge que es guanya la vida treballant i espera la «felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos».

Un altre esbós extret del procés d'elaboració d'Estellés en solfa.

Efectivament, aquest «animal de records» que es diu Vicent Andrés va viure per a la poesia, altrament hom no s’explica l’extensió de la seua obra lírica recollida en gran part dins els deu volums de l’Obra Completa i en els tres del Mural del País Valencià; a banda de la trilogia de les seues memòries, dues obres de teatre i una novel·la.

Tan gran producció revela una extraordinària ambició literària que contrastaria amb l’autoqualificació extreta d’un altre vers estellesià, «poetes locals de l’Horta de València», si no fos perquè l’altre poeta implicat en l’expressió és Ausiàs March. Junts conformen la màxima universalitat de la nostra poesia de tots els temps i entre ells, gràcies a l’obra estellesiana s’estableix un diàleg de segles que enllaça tradició i modernitat per damunt dels períodes decadents de la nostra literatura.

Aquesta escaleta construïda amb materials orgànics, la vàrem utilitzar
per acompanyar el primer poema del llibre-disc, "Creuant la nit".

Hi ha, però, altres, moltes perspectives des d’on llegir Estellés: hi ha un Estellés poeta de records i un altre poeta d’utopies; hi ha un poeta de la quotidianitat, de l’home que se situa a la vora del camí i observa les vides anònimes de les gents, i el poeta inserit en la Història; hi ha un Estellés combatiu, conscient que assumeix «la veu d’un poble» en un temps i en un lloc, i un Estellés, potser el menys explorat, que apunta cap a la poesia més lírica, més atemporal, més perdurable per quan «passats els anys i els ajuntaments» assistim, potser, a una resurrecció nacional.

Però per damunt de tot hi ha un Estellés enciclopèdic, l’obra completa del qual permet un acostament total a tots els exercicis imaginables de la poesia: hi són tots els recursos, totes les veus, totes les poètiques, totes les actituds, en definitiva la seua voluntat titànica de ser un home modest i un poeta colossal.

"Al capdavall, qui pot negar que entre tots els estellesos possibles no hi haja un Estellés
que fa burrera?" —pregunta Tomàs Llopis.
"Es pot concebre una representació gràfica més perfecta de la tal simbiosi...?" —es pregunta ara el dissenyador Àlvarez, mentre contempla la seua obra magna...

Salvador Bolufer és rapsode de llarga trajectòria, i poeta –satíric o trobador de poble, que és com s’autoqualifica– bon coneixedor de les exigències rítmiques del vers, tant des de l’escriptura com des de la dicció, qualitats a les quals cal afegir una dilatada experiència com a creador d’espectacles radiofònics, televisius o teatrals, on el vers és representat i embolcallat amb músiques diverses fins a captivar un públic tothora sorprès per les aventures escèniques d’aquest autor que ha encunyat l’etiqueta de burrera no ja com a un subgènere literari, sinó com a una actitud de vida en què l’humor i la mordacitat es posen al servei de l’anàlisi de la quotidianitat amb el propòsit ferm de cantar les quaranta a qui s’ho meresca.

La poderosa veu de Salvador Bolufer, d’una forta personalitat, ha estat durant molts anys considerada el complement indispensable i únic a la seua creació poètica, dispersa fins que va ser aplegada per primera vegada en el seu llibre Burrera comprimida (1999). Però arran d’aquesta publicació van quedar demostrades dues coses: que els poemes de Salvador Bolufer no pertanyen sols a la veu del seu autor i que la veu de tro de Salvador Bolufer podia servir per a cantar altres poetes.

Amb tots els esbossos de Pau podríem haver fet una dotzena més d'estellesos en solfa. 

I arribats en aquest punt, l’elecció era fàcil. L’escriptor i rapsode pegolí va triar el més gran dels poetes valencians contemporanis i el va fer seu per a donar-li unes cadències que sense deixar de ser típicament boluferianes són també pròpiament estellesianes. Al capdavall, qui pot negar que entre tots els estellesos possibles no hi haja un Estellés que fa burrera? Però aquesta aproximació inicialment parcial enceta el camí cap a tots els registres del gran poeta i aquest itinerari és el que ha fet Salvador Bolufer en aquest seu últim treball.


Cap comentari:

Publica un comentari